Fa pocs dies que a casa, amb la Calala, hem pres la decisió d'acceptar la invitació del grup terrassenc de la Fundació Vicenç Ferrer per visitar la Índia.
Serà un viatge breu, d'uns deu dies, per visitar la seu de la Fundació a Anantapur i veure alguns dels projectes en els que ha col·laborat el municipi i l'ajuntament de Terrassa.
El viatge em fa molta il·lusió, tot i que no serà un viatge de turisme. Serà el primer cop que entri en contacte amb la Índia. I també la primera vegada que trepitgi sòl de l'Àsia. La Índia se'm presenta com un país ben exòtic i fascinant. Amb molta pobresa materials, però també amb una espiritualitat gran. Tinc molt d'interès per entrar en contacte amb aquesta cultura oriental.
Dilluns, 10 d'abril
Ja sóc dalt de l'avió que em porta de Frankfurt a Bangalore.
Formem un grup heterogeni, on hi ha alguns joves, però majoritàriament són gent bastant gran. D'entrada no sembla que serà un grup molt interessant, però crec que anirem bé.
Fins ara tot marxa bé, i això que teníem un important sobrepès d'equipatge a l'hora de facturar maletes a El Prat. Entre d'altres coses, portem un carregament de xupa-xups! Si el Jaume Valls fos aquí, ja el sentiríem remugar: ...collonades!
Dimarts, 11 d'abril
L'Hotel Park, a Bangalore, ha estat excel·lent. Les habitacions, decorades amb gust i funcionalitat, tenien de tot.Formem un grup que semblem aquells de La Cubana de l'Oh Europa. Costa bellugar-los a tots. I quan, finalment, estem tots vint-i-tres dalt de l'autocar i les maletes a lloc, salta la Teresa, l'actriu, i diu que s'ha deixat els diners a l'habitació. Jo l'havia acompanyada abans a recepció a pagar el que havien begut del minibar i portava el moneder. Però sembla que la resta dels diners els porta en un altre lloc. Els ha posat en un mitjó sota el coixí? Els ha tancat a la caixa forta sota pany i clau? Recordarà ara quina clau era?... Tot això ho sabrem quan torni. mentrestant estem tots esperant-la dins l'autobús
Viatge de Bangalore a Anantapur
Bangalore és una ciutat immensa, de sis milions d'habitants. és la capital de l'estat de Karnataka.
El petit tros que jo en veig té l'aspecte d'una ciutat a mig fer, desendreçada. és el mateix aspecte que pot tenir Dakar o San Salvador, ciutats que també he conegut i que estan a la mateixa latitud. Tot està a mig fer i el que s'acaba de construir de seguida sembla vell. I el que porta més temps, no s'aguanta dret.
Després la cosa canvia, ve terreny més aspre i sec i la vegetació es fa més rara.
Hem sortit a les nou tocades de Bangalore i arriben a Anatapur passades les dues del migdia. Entrem directament a la Fundació Vicenç Ferrer (FVF). La primera cosa que em sorprèn és que el rètol d'entrada no posa FVF sinó RDT: Rural Development Trust. Això ja m'agrada més: Empresa de Desenvolupament Rural.
La sensació primera és d'organització i d'ordre. Ens reben unes noies índies parlant un castellà més que correcte i un parell de nois: un és el fill de Vicenç Ferrer, Moncho, i l'altre un indi que ha estat a Barcelona, i a Terrassa, i que parla també català. El català l'ha après a la Índia!... perquè després diguin els de Toledo!
Ens han lliurat una carpeta amb el nostre nom i el número de la nostra habitació. A dins hi ha el programa i els horaris dels dies que estarem aquí, informació sobre la FVF, un plànol de les instal·lacions, un mapa d'Anantapur, etc.
Estem allotjats en una mena de bungalous. Senzills però nets. A dins hi fa una calor espantosa. Si a fora estem al voltant de 45ºC, a dins podem estar tranquil·lament a més de 50ºC. Sort encara del ventilador que penja del sostre.
A la tarda visita a una clínica materno-natal. Està acabada d'inaugurar i és molt a prop de la FVF. Preciós; tot molt funcional, però fet amb gràcia i ordre. I tot molt net i molt clar, lluminós. Les mares venen aquí a parir. Hi ha quiròfans per fer els parts amb garanties sanitàries. Després es recuperen aquí durant una setmana. Les àvies dels nous nats venen a atendre les seves filles parturentes i els seus nets i netes. Són les àvies les que cuinen els àpats per a les seves filles, que reben a més un complement alimentici que els proporciona la Fundació. I són també les àvies les que cada dia renten els nadons.
Hem assistit a l'hora del bany dels menuts. Quina cosa més maca i més tendra. Cada àvia s'asseu a terra, sobre un piló, i posa el seu net o neta sobre les cames. Al davant té una aixeta. Primer el banya, tirant-li l'aigua pel damunt, després l'ensabona, i finalment l'esbandeix. Després s'aixequen les àvies i, amb els nets ben embolicats, els porten a un altre racó on els eixuguen bé, els posen talc, els unten amb crema i els vesteixen. Després els tornen a les mares dels menuts perquè els alletin.Ha estat una experiència interessantíssima.
Aquí ens ha atès l'Ana Ferrer, esposa de Vicenç. Hem estat conversant una bona estona amb ella. Jo m'he presentat com a regidor de l'ajuntament i li he explicat que volíem correspondre a la visita que Vicenç Ferrer va fer a l'Ajuntament de Terrassa.
Ens explica que Vicenç està malalt. Sembla que fa temps que està delicat del cor. Ja té 85 anys. Fa un parell de dies va caure al lavabo. Aquests dies no s'alça del llit. No sé si el podrem saludar personalment...
Dimecres, 12 d'abril
Dia intensíssim i ple d'emotivitat.
Després d'esmorzar hem marxat amb els cotxes força lluny. A l'oest, cap a Kalyandurg, on hem parat a beure i anar al lavabo, a la seu de la FVF d'allà. Després hem continuat fins al poblat de P.Gallopalli.
Inauguració de cases al poble de P. Gallopalli
Als afores del poble ja ens esperava tota la gent. Banda de música: 4 tambors (els tabala). Tots molt expectants, molts riallers i molt amables. Ens han posat un collar de flors i ens han pintat la cara: groc als pòmuls, punt vermell just al mig del front. Salutacions i namasté.
Després hem anat tots junts fins una casa principal del poble. Cartells de Wellcome Spanish friends. Allà, el Carles Termes ha destapat una placa amb el seu nom i els de Terrassa 2000 (FVF), Caixa de Terrassa i Immobiliària La Clau.
Després hem fet grupets de cinc i ens hem anat distribuint pel poblat per inaugurar una casa cadascú.
És molt emotiu. Primer saludes a la mestressa de la casa (és a nom d'ella que va la casa), et descalces, talles la cinta i ets el primer d'entrar a la casa, amb el peu dret! A dins hi ha un altaret, muntat sobre una cadira de plàstic, amb un retrat de Buda. Al davant dos canelobres d'oli. Encens els canelobres i, amb un coco que t'ofereix la mestressa, dónes tres voltes al voltant del Buda. Després trenques el coco amb dos o tres bons cops al terra i ofereixes l'aigua de dins del coco a la mestressa, que es renta les mans i en beu una mica. Després he dit unes breus paraules desitjant felicitat a la família de la casa i agraint la seva hospitalitat. Una traductora els ho traduït al telugu, la seva llengua. He acabat donat la mà a la mare, al pare i a l'únic fill que tenien a la casa; dos fills més estaven a escola i tenien exàmens.
Amb el mateix ritual hem anat inaugurant totes les cases.
Després, en una mena d'envelat, ens hem reunit tots altra vegada i ens han fet seure. Ens han portat un coco per beure i quatre galetes. Parlaments de l'alcalde, del vicealcalde, dos representants dels qui estrenaven casa, del Juli Puigantell i del Carles Termes. Unes nenes han cantat i han fet una dansa.
La FVF està fent casetes per tot mel territori. Costen unes seixanta-mil rupies (uns mil dos-cents euros). La Fundació hi posa el material i les disposicions tècniques, i cada família hi col·labora amb la mà d'obra. Són unes casetes petites, d'uns quaranta metres quadrats, amb un porxo. Tenen dues estances: la primera és dormitori i sala d'estar, i la més interior, la cuina. Les latrines són a fora. Tot molt net i molt pintadet.
Hem tornat a dinar a Kalyandurg, a la seu de la FVF.
De compres per a la família de la Salavani
I a la tarda hem anat de compres per a les famílies que visitarem demà.
Jo visitaré la família de la Salavani, la nena apadrinada per l'Helena Nualart. Em portaran al seu poble en cotxe.
He comprat coses útils per a tota la família, ben aconsellat per una persona de la Fundació. Camisa i faixa per al pare, Yerrinallappa; un sari per la mare, Kondamma. Dues camises per als germans grans, Sivaigh, de vint-i-dos anys, que ja treballa al camp com els pares, i Venkatesh, de vint anys, que estudia (està a la 10a classe). Pel Yerriswamy, un nen de dotze anys, camisa i pantalons. I per la Salavani, que té set anys, un parell de vestits d'aquells que són pantalons i camisola.
També he comprat parament de la llar: 7 plats i 7 gots, metàl·lics, una olla grossa que servei també per portar aigua, sobre el cap, i un parell d'espàtules. I menjar i productes per la llar: llenties, arròs, sucre, sal, caramels, sabó de mans, dentrífic, oli de coco, oli de cacahuet i algunes coses més.
Penso que els agradarà i els serà profitosa la meva visita. Ja espero demà.
Avui ja m'he dutxat quatre o cinc vegades i ara mateix, a les onze de la nit, estic suant dins l'habitació. Em tornaré a remullar, sense assecar-me, abans de posar-me al llit.
Vicenç Ferrer està malalt i aquest vespre l'ingressaven en un hospital d'Anantapur per fer-li unes proves. Demà, en nom seu, ens saludarà el seu fill Moncho, casat amb una índia.
Dijous, 13 d'abril. De visita a casa la Salavani
Després d'esmorzar he agafat tots els regals per a la Salavani i família i he anat cap a buscar quin era el cotxe que em portaria a mi.
Del poble on jo vaig ho hi ha ningú més. Així que al jeep només serem tres: el xofer, el traductor i jo mateix. Hem travessat Annatapur i ens hem dirigit al sud, no massa lluny, per una carretera vorejant camps ben llaurats i cultivats, preferentment de cacahuets. Finalment hem arribat al nostre poble: N.N.Kunta.
Hem baixat del jeep i ens hem quedat esperant sota una palmera a l'entrada del poble. Ràpidament algú ha portat un parell de cadires. Expectació. Hem rodegen tot de criatures a les que saludo i els dono la mà. Riuen amb unes dents blanquíssimes.. També, més lluny, alguns homes del poble a qui saludo juntant les mans i inclinant el cap amb un namasté que em corresponen. I encara més allunyades, algunes dones i noies que miren de lluny. Les somric i les saludo amb la mà.
Es presenta una noia de la FVF, amb mòbil que li sona un parell de vegades. És enginyera agrícola i m'acompanyarà en la visita a la família de la Salavani. M'informa, en anglès, que la FVF ha fet algunes cases aquí, a N.S.Kunta, i ara estan construint una escola nova.
Estem esperant sota la palmera perquè encara no ha arribat la tabala, és a dir, l'home que tocarà el tabal. No podem fer res sense música. L'han anat a buscar.
Mentrestant es presenta la Salavani. L'han feta venir sola, per saludar-me. Pobreta està molt vergonyosa. Li dono la mà i li faig un somriure. Per indicació de l'intèrpret em fa un petó. La faig seure en la cadira del costat.
Ara sentim el tabala. Ve fins a nosaltres. És un home bigotut, de posat seriós, que toca el tabal amb els dits a un ritme trepidant. està concentrat en la seva feina. Al seu voltant s'hi han afegit altres homes i nens del poble.
Una noia porta pintures, groga i vermella. M'ajupo perquè em pinti la cara amb el ritual de sempre: groc als pòmuls, vermell al mig del front. Després la Salavani em posa dos collarets de flors: m'he d'ajupir molt perquè hi arribi. Un noi amb un paraigua ve a fer-me ombra. I comença el seguici cap a casa de la Salavani.
Ho hauríeu de veure! Davant, l'home del tabal, just al darrera anem la Salavani, a qui dono la mà, i jo. Rodejats per tota la resta d'homes, nois, nens i nenes del poble. A un costat, el noi que em fa ombra amb el paraigües; a l'altre, un home amb un cistell que no para de llençar pètals de flors grogues sobre els nostres caps.
Arribem a la casa, engalanada amb guirnaldes. Els pares de la Salavani m'esperen al dintell. Els saludo amb el namasté i els dono la mà. Em conviden a entrar a casa seva. Observo bé el ritual: em descalço i tinc la preocupació d'entrar amb el peu dret.
A l'intèrpret, a l'enginyera i a mi ens fan seure en les úniques tres cadires de plàstic. Ells seuen a terra davant nostre. Són el pare, Yerrinallappa, la mare, Kondamna, un fill gran, Venkatesh, de 20 anys, mecànic, un altre fill de 12 anys, Yerriswamy, que ja m'ha vingut a saludar també quan m'esperava sota la palmera. I la Salavani, de 7 anys.
Han posat a la casa un enorme aparell d'aire condicionat, de fusta. El cable surt per la porta i qui sap on va a endollar.
Abans d'entrar a la casa han encès unes llànties d'oli i la Salavani, ajudada per sa mare, ha fet tres cercles davant del meu rostre.
A través del traductor els explico que vinc de molt lluny, però que em sento molt ben acollit a casa seva. I els agraeixo tots els compliments que em fan. Els dono la foto dels seus padrins: el Lluís, la Jovi, la Júlia i l'Helena, i els explico que són els meus cunyats i nebodes. I que els desitjo, en nom seu, molta sort i molta prosperitat. Ells belluguen el cap en totes direccions en senyal d'aprovació, amb aquell moviment que als occidentals ens fa tanta gràcia...
Després vénen els regals. Començo pels estris de la casa i el menjar, que dono a la mare. Després trec la roba, que vaig donant a cadascú pel seu nom, al pare, a la mare, al germà gran Venkatesh, a qui dono també la camisa per al germà que falta, Sivaiah, de 22 anys, que és mestre, treballa en una escola privada i no ha pogut venir. Uns pantalons i una camisa per Yerriswamy, un noi guapíssim i amb cara de bon jan; està estudiant 5è i està preparant els exàmens oficials de grau. Li desitjo molta sort. I acabo amb la Salavani, que és la petita de la família. Li dono els dos pinjabs (no sé si s'escriu així) que li he comprat: pantalons i camisola de roba com de seda.
Estan contents. Em conviden a un coco, per beure'n el suc, i a un platet amb galetes i un plàtan. Seguint l'exemple de l'intèrpret, em menjo el plàtan i ofereixo les galetes als nens que s'han aplegat a la porta de la casa.
Després sortim a fora. Em fan seure en una cadira i, davant meu, seuen a terra tot de nens i nenes del poble. Unes nenes em canten un parell de cançons. Tots aplaudim i riem. Riem molt.
La família de la Salavani s'han mudat amb els vestits i les camises que jo he portat. estan molt guapos! També la Salavani. Ens fem unes fotos plegats.
Els pares volen que els fill estudiïn i que la Salavani pugui ser una bona professional. Esperem que sigui així, també amb l'ajut de la FVF.
Tornem cap a la seu de la FVF.
Abans de dinar he passat per la botiga d'artesania. La FVF ha organitzat uns tallers d'artesania per a persones discapacitades, majoritàriament noies i dones. Reben un petit sou per la seva feina. I comercialitzen la producció a botigues catalanes: una a Barcelona, una a Mallorca i una altra a Menorca. També en volen obrir una més a Alacant. Fan joieria amb peces de coco i incrustacions de plata o coure, molt maques: arracades, anells, polseres,... També treballen amb fibres vegetals i amb llavors. Un altre taller és de confecció i brodat. I encara un altre de paper maixé: marcs de quadre, figuretes, imants de nevera, capsetes decorades. He comprat algunes cosetes per als de casa i els de la feina. He de pensar en l'Adrià i el Juanmi; encara no he trobat res per a ells.
En sortir he anat a gravar la maqueta de la FVF que tenen en un altre edifici. Està en una sala al costat de la sala de reunions i de les oficines generals. És impressionant. La FVF està estesa per tota la regió d'Anantapur amb projectes estratègics d'aprofitament d'aigua (embassaments, canals, pous, sistemes de reg), en el camp de la salut (hospitals, equips itinerants de salut, atenció a persones amb discapacitats, hospitals de maternitat), de l'educació (escoles infantils, de primària i de secundària), construcció de cases i equipaments, etc. Tenen influència directa sobre una població que volta els 2 milions de persones, i oficines a una trentena de poblacions que funcionen com a caps d'àrea. La regió d'Anantapur té una extensió aproximada a la de la província espanyola de Càceres.
Avui he dinat sol. A la cantina hi ha treballadors indis i algun grupet de voluntaris espanyols. Només una altra família del nostre grup terrassenc: els Tort. M'he posat a la taula habitual del grup, però a 3/4 de 3 encara no ha arribat ningú més. Alguns tenien els seus afillats força lluny. Dinar sol m'ha ajudat a pensar, a reflexionar tot el que estic vivint aquests dies, a pensar en la Calala i en els de casa... Ara trucaré a la Jovi. he d'explicar-li la feliç trobada amb la Salavani i la seva família. Després trucaré també a la Calala. Un nen amb saluda des de fora el menjador amb la mà: camisa blava, impecable, d'anar a escola, pell bruna i un somriure ample de dents blanquíssimes. Li torno la salutació i ens estem una estona somrient i saludant.
Divendres, 14 d'abril
75è aniversari de la República, un dia ben assenyalat, idoni per inaugurar una clínica rural a la regió de Nerpala. Ha estat, com tots, un acte ben emotiu. Hem arribat amb els cotxes i tota la gent dels pobles del voltant ens esperaven amb aplaudiments. Ells anaven tots molt mudats. Nosaltres, amb la samarreta de la FVF.
Com sempre, ens han posat el punt vermell al centre del front i ens han guarnit amb un collar de flors. Després hem passat a la cerimònia de la inauguració. El Juli i jo mateix, descalços, hem encès les llànties i hem donat tres voltes a l'altaret amb el coco. Hem trencat els cocos. Després hem descobert la placa que porta els noms de Terrassa Solidària, Terrassa 2000 (que és el nom del grup del Juli, la delegació de la FVF a Terrassa) i del Club Egara, que ha contribuït també a finançar el projecte.
Aplaudiments, fotos. Després m'han fet tallar a mi la cinta i, descalç i amb el peu dret, he entrat a la clínica precedint tot el grup. Es tracta d'una clínica rural que donarà servei a 19 poblats del voltant. Està coordinada per un equip de salut i depèn de l'hospital que hi ha a la capçalera de la regió. Consta d'una habitació amb tres llits i lavabo, el despatx del metge i una sala d'exploracions. L'equip de salut el componen un metge, una infermera, una llevadora i diverses ajudants sanitàries. Pel matí recorren les diferents aldees i llogarrets fent, sobretot, medecina preventiva. A la tarda atendran els pacients a la clínica que, si convé, podran quedar-s'hi ingressats uns dies. Si el cas és més greu, caldrà traslladar el malalt fins a l'hospital regional.
La clínica està dins d'un recinte amb d'altres equipaments de la FVF de la zona: escola, magatzem, oficines, etc. Després de la visita a les instal·lacions, amb les explicacions del cap de salut regional i del metge de la clínica, seiem altra vegada en un envelat per escoltar els parlaments. Ens fan pujar a l'estrada al Juli i a mi, també al cap regional de salut, el metge, la llevadora i el coordinador general d'apadrinaments de la FVF. Anem prenent la paraula per torn i, entremig, un parell de nenes i un nen canten unes cançons.
Més o menys els dic això: Tot i que venim de molt lluny, de Terrassa, a Catalunya, a Espanya, avui aquí amb vosaltres ens sentim com a casa. Us vull agrair la vostra acollida i les vostres mostres de reconeixement. La salut i l'educació són drets universals de totes les persones. També aquí a la Índia. Vull agrair a la FVF la magnífica tasca que fa per garantir una vida digna a tothom, amb la tasca de portar aigua i millorar l'agricultura, amb la construcció de cases i amb els plans de construcció d'escoles i centres de salut. Des de Terrassa estem contents de contribuir també econòmicament en els projectes de desenvolupament rural de la FVF. Avui aquí vull refermar el compromís de la ciutat per continuar aquesta tasca de cooperació amb la FVF i amb la Índia. Avui ens esteu fent passar un dia que no oblidarem mai. Perquè vosaltres també recordeu a aquest grup i a la ciutat de Terrassa, en nom del meu alcalde vull fer lliurament d'un present al director regional de salut. Moltes gràcies, som amics per sempre.
Una de les noies de la FVF ho ha anat traduint tot i, al final, m'han aplaudit força. Després, tant el Carles Termes com alguns altres del grup, m'han felicitat per les paraules que he adreçat.
Abans de marxar, visitem també una mica les altres instal·lacions. Jo, per deformació professional, me n'he anat cap a l'escola. Era una escola de noies. Quan han vist que em descalçava i entrava, s'han posat a riure. Les he saludades i els he fet algunes fotos. Després els ensenyava les fotos i encara reien més. A la paret, un retrat de la mare Teresa de Calcuta. Quan hem marxat tot eren somriures i adéus. Una gran experiència!
Retorn a la seu de la FVF a Anantapur. Acabar de fer la maleta, dinar de pressa i marxar en autocar cap a Bangalore.
Travessar Bangalore a l'hora de plegar de les feines ha estat una odissea: motos, moltes motos, bicicletes, tuc-tucs, cotxes, autobusos, camions,... vianants per entremig. Un caos!
Sopar i dormir a l'hotel Park, el mateix on vam dormir el dia de l'arribada a Bangalore. Torno a trobar les habitacions maques, excel·lents.
Dissabte, 15
Ens llevem molt d'hora, a quarts de 5, per ser a l'aeroport a les 6. A les 6:50 marxa l'avió cap a Chennai.
Missatge de la Calala al mòbil: ja són al Port de la Selva. Espero que tinguin una estada ben agradable! Es marejarà el Juanmi a la barca? Desitjo que no.
Ara escric des de l'aeroport de Chennai. El nostre següent avió cap a Tiruchirapalli no surt fins les 12, quatre hores d'espera! Ens han fet passar uns quants controls i diferents sales d'espera. Ara estem esperant ja el moment de l'embarcament. Finalment hi ha hagut un canvi en el trajecte i enlloc de fer 8 hores en bus, agafem un avió més i ens acostem una mica. Hi estarem finalment les mateixes hores, però no serà un viatge tan pesat. De tornada, el nostre grup sí que tornarà en bus. Jo ho prefereixo: m'agrada mirar per la finestra i veure el paisatge i les ciutats índies.
Quin dia més llarg. Fins molt tard no hem arribat a l'hotel i...oh! sorpresa! alguna cosa ha fallat i no tenien habitacions per a nosaltres. Se n'havia de cuidar la FVF d'aquí i no sabem si han fallat ells o l'hotel. Moments de pànic col·lectiu. No hi ha gaires hotels a la zona. Finalment n'hem trobat un de més tronadet, però ens hi quedarem.
Primer anem a sopar a una caseta que té llogada la FVF aquí per fer servir de quarter general dels projectes de reconstrucció després del tsunami.
Ens expliquen, amb imatges, la feina feta: unes 540 barques (per a 5 famílies cada una), més 5 barques més grosses per a pesca d'altura. 2.800 famílies que han recuperat així el seu modus de subsistència, i fins i tot l'han millorat. Demà veurem, sobre el terreny, part d'aquesta feina.
La FVF té previst abandonar aquesta zona el proper 1 de juliol. Un any i mig després del tsunami deixarà aquesta zona de la Índia per centrar-se en la seva tasca de desenvolupament integral a Anantapur.
Els pescadors afectats pel tsunami hauran recuperat i millorat les seves possibilitats de treball i de progrés.
A la seu de la FVF, els cooperants ens havien preparat un bon sopar. Taules parades a fora, a l'aire lliure. Sopa, arròs amb gambes, una mena de calamars, crancs i dues menes de peix. Tot boníssim. Els ho hem agraït.
Diumenge de Pasqua, 16 d'abril
He compartit habitació amb el Xavi Termes, una nano de 17 anys. El seu pare, el Carles, m'ha demanat si no m'importava. Els seus pares s'han quedat més tranquils que no dormís sol. Cap problema!
M'he llevat molt d'hora, a les 6. He pujat a la terrassa de l'hotelet per veure el mar i la sortida del sol. Llàstima, hi havia núvols... Però des d'allà he vist que del port, que no estava lluny, venia molt de xivarri. Així que he baixat i me n'hi he anat.
Era el mercat del peix. Ha sigut molt interessant. Els homes descarregaven el peix de les barques i, al mig del moll, una gentada el venia i comprava. Un detall ben interessant: les encarregades de vendre i de comprar eren només les dones. Els homes tenien encomanades altres feines: sortir a pescar, descarregar el peix, carregar-lo en camionets o en ric-xous, etc. Però vendre, regatejar i comprar era feina només de dones.
Hi havia una gernació de persones i un xivarri de por. Un autèntic mercat de Calaf. No he parat de gravar i fer fotos. També he gravat les barques. N'he descobert un parell de les de pesca d'altura que havien estat construïdes per la RDT/FVF (Rural Development Trust/Funfació Vicenç Ferrer)
Esmorzar i sortida cap a l'indret on la FVF té el projecte de construcció de cases en què hi participa Terrassa Solidària.
Com ja ens anem acostumant, ens han rebut de manera esplèndida. Una nena ens ha donat una rosa a cadascú i un home ens ha imposat un collar molt treballat de fusta de sàndal.
Després ens han portat a un indret on a mi, en representació de Terrassa Solidària, m'han fet descobrir una placa. Al projecte hi consta en primer lloc el nom de Terrassa Solidària, i després els de la Generalitat de Catalunya, el Fons Català de Cooperació, el Fons Mallorquí de Cooperació, l'Ajuntament de Balenyà, el d'Esparraguera, el de Sant Pere de Ribes,...i potser encara me'n deixo algun. He adreçat unes paraules als presents en un anglès macarrònic.
Després hem visitat una de les cases, casi acabada: 35 m2, amb rebedor, dormitori cuina i comuna. A sobre, un terrat; i al davant, una mica de porxo. Tota ella aixecada mig metre del terra i a una distància considerable de la platja.
Després hem vist cases a mig fer, d'altres just iniciades, totes del mateix tipus. Hi treballen plegats homes i dones. També hem vist les cabanyes i barraques on viuen mentrestant. Ens hem acostat fins la riba per veure les destrosses que havia deixat el tsunami, encara ben visibles.
En aquest poblet només van perdre la vida 3 persones. Sembla que van veure venir l'onada gegant i van apretar a córrer tots allunyant-se de la costa.
També hem vist un bon grup de barques noves, de les construïdes amb l'ajunt de la FVF.
Acabada la visita, el grup dels que tornem cap a casa ens hem despedit de la resta del grup que continua el seu viatge, ara més turístic, pel sud de la Índia. Nosaltres tenim molt de camí fins a Chennai. Uns 360 km, que a la Índia poden suposar unes 8 hores de viatge en autocar.
Els que es queden tenen un acte de benvinguda amb la gent del poble i després convidaran als més agosarats per fer un passeig per mar amb les barques noves.
Els qui tornem cap a casa som 10: les germanes Faura, el matrimoni Tort, el matrimoni Termes (El Carles i la Mari) i els seus fills (el Xavi i la Cristina), el nòvio de la Cristina (el Quim Sabatés) i jo mateix.
Hem tingut un bon viatge de tornada, encara que llarg. Hem sortit a les 12 i arribàvem a Chennai a les 8 de la tarda. Ara estic a la sala de l'hotel Meridien, luxós, on a les 9 donaran el sopar. I després, cap a l'avió.
